Hi ha territoris que no s’entenen sense la seua arquitectura. Al Poble Nou de Benitatxell, la pedra seca, els riuraus i les casetes tradicionals no són només formes de construcció: són part de la identitat del paisatge, empremtes visibles d’una manera d’habitar el món lligada a la terra, al clima i a les persones.
Recórrer este poble amb ulls atents és fer un viatge pel temps, un passeig per un Mediterrani que resisteix, discret i silenciós, però viu.
Riuraus: la memòria del raïm
Si hi ha una construcció que defineix la Marina Alta —i especialment Benitatxell—, és el riurau. Esta edificació de pedra i teula, oberta amb una sèrie d’arcades, es feia servir per assecar la pansa, el raïm moscatell que, després de la collita, es tractava amb solució alcalina i s’estenia damunt canyissos perquè el sol en fes la seua feina.
El riurau era molt més que un cobert agrícola. Era una extensió de la casa i de la vida, un lloc on es treballava però també es compartia. Durant dècades, la producció de pansa va ser el motor econòmic de la comarca i va connectar este racó del món amb llocs tan llunyans com Anglaterra.
Encara queden riuraus dempeus al terme de Benitatxell, integrats en finques particulars o envoltats de camps. Alguns s’han conservat i restaurat amb sensibilitat. Altres, en canvi, han caigut en desús. Bé visitar-los bé simplement observar-los des del camí, és una manera de retre homenatge a aquella arquitectura anònima i funcional que tants esforços va acollir.
Pedra seca: construir amb el que dona la terra
Una altra gran protagonista del paisatge arquitectònic de Benitatxell és la pedra seca. Marges, parets, escalons i xicotetes edificacions construïdes pedra sobre pedra, sense ciment, amb una saviesa acumulada durant segles.
Este sistema de construcció, declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, respon a una lògica senzilla i profunda: fer servir els recursos del lloc per adaptar-se a la topografia i a les necessitats humanes.
Els marges de pedra seca permetien guanyar terreny en pendents, retenir l’aigua de pluja, evitar l’erosió i delimitar propietats. Però també dibuixaven un paisatge humà, on l’ordre i la bellesa sorgeixen de la repetició i la paciència.
Recórrer els camins del Poble Nou de Benitatxell és trobar-se contínuament amb estes construccions modestes, humils i poderoses alhora.
Casetes de camp i habitatges tradicionals
A banda dels riuraus i els marges, Benitatxell conserva casetes de camp que han resistit el pas del temps. Moltes d’elles mantenen elements propis de l’arquitectura vernacla: murs gruixuts de pedra i calç, teulada a dues aigües amb teula àrab, finestres menudes per a protegir-se de la calor i del vent, forns de llenya…
Són cases que parlen d’un altre ritme, d’una manera de viure més connectada amb el cicle de les estacions i amb el que oferix l’entorn. Encara hui, moltes d’estes edificacions continuen tenint ús agrícola o han sigut adaptades com a segones residències sense perdre la seua essència.
Dins del nucli urbà del poble també hi ha exemples d’esta arquitectura tradicional, amb cases del centre històric que combinen funcionalitat amb una estètica austera i acollidora.
Una mirada més lenta i conscient
Les casetes de camp no són només vestigis del passat; són una invitació silenciosa a una vida més lenta, arrelada i conscient. En observar-les, és fàcil imaginar com era el dia a dia en una caseta de camp, especialment a l’estiu: el treball de bon matí per aprofitar la fresca, el refugi de la naia buscant l’ombra, la collita de les verdures i les hortalisses plantades als bancals, les coquies cuites als fornes de llenya, vetlar per la nit de xarrera amb el veïnat…
Per a qui desitge aprofitar el recorregut amb una actitud més atenta, recomanem practicar l’observació conscient. Fixar-se en els arcs que sostenen els riuraus, en les teules i finestres de les casetes, en la forma i composició dels marges de pedra seca. Cada element arquitectònic parla, si se l’escolta. Es pot convertir l’experiència en una mena de gimcana visual: quants riuraus veig? Quines diferències hi ha entre ells? Com estan construïts els marges?
Encara millor: porta una llibreta i dibuixa algun element que et cride l’atenció. O fes fotos de detalls concrets, com una porta antiga, una inscripció o un angle singular. Estos exercicis ajuden a prendre consciència del lloc i a crear un vincle emocional amb l’entorn.
El paisatge com a patrimoni
El gran valor de l’arquitectura tradicional de Benitatxell no és només formal, sinó cultural i paisatgístic. Cada riurau, cada marge, cada caseta, forma part d’un conjunt que explica com les persones s’han relacionat amb este territori durant generacions.
Massa sovint parlem de patrimoni pensant en castells o catedrals. Però el patrimoni rural té un valor igual o superior: ens parla de la quotidianitat, de l’esforç invisible, de la bellesa no programada.
Una ruta per a vore’l amb calma
Per conéixer esta arquitectura tradicional, pots fer una ruta circular a peu seguint part dels itineraris del projecte Respira i Camina. Una proposta pot ser eixir des del nucli urbà en direcció al Pous de l’Abiar.
Des d’allí caminar cap al Parc de les Fonts. I després tornar cap al centre històric del poble. Al llarg d’este recorregut tindràs l’oportunitat de contemplar este patrimoni.
Mirar, però també escoltar
L’arquitectura tradicional no es visita: s’habita amb la mirada. No cal entrar a les cases ni tocar les pedres. N’hi ha prou amb observar-les amb respecte, deixar-se portar pel seu ritme i entendre que allò que sembla senzill és, sovint, el més savi.
Respira mediterrani, també amb els ulls
A Benitatxell, el patrimoni no està tancat entre quatre parets: està als camins, als camps, a les ombres dels riuraus. És un patrimoni viu, integrat al paisatge, que convida a caminar amb calma i a mirar amb curiositat.
Et convidem a descobrir-lo sense presses, amb respecte i amb la ment oberta. Perquè quan es mira bé, cada pedra conta una història.